La importància dels Països Catalans

A l’assemblea fundacional d’El Tallaret del passat 17 d’octubre de 2015 aprovàvem les 3 ponències que ens van permetre definir i estructurar el nostre projecte. Una d’aquestes ponències aprovades fou la ideològica, en la qual es definien els Països Catalans (d’ara en endavant: PPCC) com a “marc de referència nacional”.

Malgrat aquesta decisió i compromís a treballar en aquest marc territorial, crec que cal seguir aprofundint i analitzant aquesta aposta. En aquest escrit vull aportar els elements que, personalment, em fan compartir d’arrel aquesta decisió.

Què és una nació? Podríem fer un anàlisi profund sobre aquest concepte i en com aquest es plasma en la realitat dels PPCC, però intentaré anar més al gra. Per això m’agradaria focalitzar-me en quatre constatacions: la necessitat d’un marc territorial en el qual plantegem la nostra aposta política, l’existència d’una llengua comuna, la presència d’una cultura popular¹ més o menys present al llarg de tot el territori i el fet que aquest marc territorial no és reivindicat per cap agent que no pugui ser considerat d’esquerres.

Necessitat d’un marc territorial

Participació, reflexió, debat, crítica, intervenció comunitària, reapropiació col·lectiva de la política, autogestió, cooperativisme, relacions lliures… Tots aquests conceptes, que formen part de la naturalesa del casal, són diametralment oposats als inherents en la societat capitalista patriarcal present actualment.

Podríem quedar-nos en el nostre petit entorn intentant fomentar aquestes visions i pràctiques socials, però som conscients que nedem a contracorrent. A mesura que iniciatives amb aquest esperit vagin quallant en la societat, la resposta per part dels poders fàctics no es farà esperar (no cal dir que les seves respostes ja s’han dut a terme des d’anys ençà). És per aquest motiu que esdevé necessari teixir unes sinèrgies amb altres llocs que també vulguin posar en pràctica aquests canvis socials. És a dir, esdevé necessari construir un subjecte polític prou potent i prou sòlid capaç de fer front als atacs, i no només per fer-hi front, sinó per edificar aquesta nova societat.

Però per definir aquest subjecte polític, a més d’unes determinades condicions materials (no encabiríem dins d’aquest subjecte polític el president del Banc Sabadell, per exemple), ens cal tenir clar un marc territorial en el qual s’hi encabeix. Quin és el marc més adequat? És aquí on entren en joc la llengua i la cultura popular com a elements que ens poden permetre definir, encara que sigui amb unes fronteres poc nítides², el marc de referència.

Llengua i cultura popular

Respecte a les dues següents constatacions fetes al principi (la llengua i la cultura popular), no les hem de concebre com quelcom essencial que ha estat i seguirà estant sempre. Tant la llengua com la cultura, ni han estat sempre, ni hi seran per sempre. És més, no són ni han estat mai homogènies en tot el territori ni amb una presència constant arreu, ni tampoc és la voluntat ara d’enquadrar a tothom cap a una uniformització. Com tampoc es tracta de buscar la nostra nació en el passat, perquè no la trobarem. Totes les nacions estan en canvi constant, i la que ara vivim no és la mateixa d’abans.

No obstant això, sí que és interessant buscar aquells elements històrics que s’han anat forjant amb el temps i que podem trobar, en major o menor mesura, potser alguns força desdibuixats en alguns llocs, al llarg dels PPCC. Però el que resulta més interessant d’aquest plantejament que defuig d’essencialismes i nacionalismes romàntics, és el fet que la nació és canviant i, per tant, podem incidir-hi a fi d’anar vertebrant un territori sota els paràmetres polítics esmentats abans. I és aquest un dels aspectes on rau la seva potencialitat transformadora.

No reivindicat

Actualment, o almenys que jo tingui constància, els PPCC no són reivindicats per agents emmarcats dins d’ideologies capitalistes i patriarcals. Si més no, la idea de PPCC està clarament lligada a visions d’esquerres i és pràcticament sinònim de ruptura. Unes visions clarament contràries a les classes dominants i als estats espanyol i francès. Uns “estats-nació” que, inherentment lligats al capitalisme, han permès la perpetuació d’aquesta classe social com a dominant. Encara a hores d’ara, les classes populars es troben subjugades al mode de producció establert i a les relacions estructurals imposades.

La simple proposta dels PPCC ja porta, en ella mateixa, la idea de transgressió amb els mapes i de trencament amb el relat i el sentiment que s’ha intentat construir des dels estats esmentats. No es tracta de generar noves fronteres i nous estats que caiguin dins de la mateixa lògica. Òbviament que no. A més, la solidaritat amb altres pobles ha de ser part imprescindible d’aquest projecte que mica en mica es va vertebrant de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó.

Possiblement sigui necessari tot un llibre, o més d’un, per explicar tot el projecte de construcció nacional que suposa emprendre el repte cap a uns Països Catalans lliures, i per mostrar tots els qüestionaments que hi ha i que ens hem d’anar fent. Malgrat aquest concís escrit, és d’aquesta manera com entenc que hem d’entendre i afrontar aquesta aposta política aprovada el passat 17 d’octubre.